El present manifest és una aportació de les persones que fiman sota, a títol individual, en suport al missatge de l’exposició “Aigua, Ríos i Pobles”.
A Catalunya darrerament hem parlat molt de l’aigua i de les seves carències. Però el tema té clares dimensions globals. El fet que més de 1.000 milions d’habitants de tot el món no tinguin garantit l’accés a l’aigua potable està comportant que més de 10.000 persones, la majoria nens i nenes, morin de diarrea cada dia pel fet d’haver begut aigües contaminades biològicament. Molts milers més de persones emmalalteixen i moren a causa de la contaminació amb metalls pesats, cianurs i altres tòxics, com els produïts per la mineria a cel obert, fet que produeix a més milers d’avortaments i malformacions congènites, sense que les estadístiques oficials en reconeguin les causes. D’altra banda, la crisi de biodiversitat ofereix índexs cada cop més dramàtics d’espècies extingides o en extinció en els ecosistemes aquàtics, la qual cosa ha dut a la destrucció de bona part de la pesca, la proteïna dels pobres. En aquest marc parlar de Crisi Global de l’Aigua, en el Planeta Blau, el Planeta Aigua, no és una exageració, sinó una tràgica paradoxa.
El problema no és tant l’escassetat, sinó la degradació de la qualitat de les nostres fonts naturals. Totes les comunitats i pobles s’han assentat en les riberes d’un riu, d’un llac, al costat d’una font o en llocs on es pot accedir a les aigües subterrànies per mitjà de pous. El problema rau en el fet que hem trencat la salut d’aquests ecosistemes aquàtics. Primer han mort granotes i peixos; però més tard han començat a emmalaltir i morir les persones de les comunitats més pobres i vulnerables. Aquests més de 1.000 milions de persones estan en la confluència de dues grans falles crítiques: la falla d’insostenibilitat de la gestió dels nostres rius i aqüífers, i la falla de desigualtat social entre privilegiats i exclosos.
Al llarg del segle XX, la ciència i la tècnica han centrat els seus esforços a dominar els rius, amb grans preses i transvasaments, i a bombar grans cabals dels aqüífers. Des d’aquesta estratègia, la sobreexplotació i contaminació massiva han acabat per generar aquesta crisi global, que el canvi climàtic amenaça d’agreujar en les dècades vinents. D’altra banda, tal com reconeixia la Comissió Mundial de Preses el 2000, entre 40 i 80 milions de persones (la indeterminació de la xifra és una nova prova de la invisibilitat de les víctimes) han estat tretes per la força de casa seva per inundar els seus pobles, passant per sobre dels drets humans de les comunitats afectades.
En aquest context, el neoliberalisme que presideix el model de globalització vigent ha imposat un enfocament estrictament mercantil per abordar aquesta crisi. La escassetat creixent d’aigües de qualitat i el fet que siguin una necessitat ineludible per a la salut i la vida han fet emergir la temptació de transformar-les en negoci, amb l’argument que el lliure mercat sabrà administrar millor aquesta migradesa. D’aquesta manera, els processos de privatització i la pressió per transformar els ciutadans en simples clients estan contribuint a agreujar el problema, en la mesura que augmenten la vulnerabilitat dels més pobres.
En ocasió de la celebració a Barcelona de l’exposició “Aigua, Rius i Pobles”, els sotasignats llancem una crida en pro d’aquesta Nova Cultura de l’Aigua, basada en nous valors ètics de responsabilitat, solidaritat i sostenibilitat. La solució no està a continuar destruint rius i privatitzant serveis públics, dels quals depenen drets humans i ciutadans. Fer les paus amb els nostres rius i prioritzar l’accés universal a l’aigua potable, com un dret humà, marquen el camí que cal emprendre.
Rosa Regás, Pere Portabella, Joan Subirats, Monteserrat Domínguez, Carlos Jiménez Villarejo, Federico Mayor Zaragoza, Vicenç Viaplana, Santi Santamaria, Montserrat Ponsa, Oriol Bohigas.